Pacte per la llibertat?

Comença una nova investidura i amb aquesta en faran deu. Sembla que la incògnita s’ha aclarit. Si Artur Mas demanava una majoria aclaparadora, un govern fort per fer una transició nacional no ho ha aconseguit a les urnes però ho ha aconseguit amb un pacte legítim amb ERC però difícil d’entendre per com s’ha plantejat. Oriol Junqueras li dona a Mas allò que no li ha donat el poble de Catalunya, estabilitat per governar, i redueix el que havíem guanyat en aquestes eleccions, la pluralitat del Parlament.

Veiem-ho. S’ha començat malament en l’eix nacional. La concreció del full de ruta i el calendari del referèndum d’autodeterminació no hauria de ser moneda de canvi d’un pacte entre dues forces polítiques sinó fruit d’un pacte sense límits entre forces polítiques i socials del país.

Un govern fort què vol dir? Un govern fort pot ser un govern que compta amb un grup parlamentari darrere que te més de dues vegades els escons de la segona força. O és que els fa mandra treballar? Penso que tenim poca cultura parlamentària. Del que deia Oriol Junqueras en una cosa te raó: només podia ser President, aquesta vegada, un dels candidats, el de la força més votada. Qualsevol altra opció era com a mínim descabellada. Però “anar a missa i repicar campanes” com farà ERC en els propers anys no em sembla massa raonable. En un Parlament l’oposició no ha de dir que no a tot però ha de fer d’oposició. I que el cap de l’oposició sigui el màxim avalador de les polítiques del govern no és garantia saludable per la política catalana. 

Ara ens seguirà dient ERC que la culpa és de Madrid. En bona part ho és, sobretot del PP. També és culpa de la Sra. Merkel. Però també ho és de les polítiques que defensen el Sr. Mas i el Sr. Duran i que ara des de fora del govern hauran de defensar des dels seus escons els diputats i diputades d’ERC. Perquè rebaixant mil milions de retallades per la via dels ingressos (que ja veurem com es farà) no és suficient per aturar el drama diari al que estem abocats. Diuen que és per la llibertat, no se per quina llibertat. Potser per la llibertat d’un país, d’un país que quan es deslliuri de les cadenes trobarà que està despullat i s’haurà de tapar les vergonyes i no podrà caminar per no ensenyar-les.

article publicat dijous 20/12/2012 a cugat.cat

3.881 agraïments

Diumenge 25 de novembre, 3.881 veïnes i veïns de la nostra ciutat van decidir que les propostes d'ICV-EUiA eren les que millor representaven les seves idees i les que podien defensar amb més garanties els seus interessos al Parlament que s'ha de constituir en les properes setmanes. Volem agrair a totes aquestes persones la confiança que han dipositat en el nostre projecte polític; un projecte obert més que mai a la participació i implicació de les persones que s’hi sentin properes.

Al centre de Sant Cugat més de 2.500 persones van escollir la nostra coalició, com a Valldoreix ho van fer 350 i a Mira-sol més de 500 concedint-nos l'honor de ser la quarta força en número de vots a la nostra ciutat. A La Floresta, amb 317 suports, i a Les Planes, amb 72, hem aconseguit també superar resultats anteriors i situar-nos com a tercera força, la qual cosa no és casual.

el 25N seguint l'escrutini al nou local d'ICV Sant Cugat

També volem felicitar a les més de 56 mil persones que diumenge vam decidir que aquestes eleccions també eren importants. Tal i com havíem defensat durant la campanya ens hi jugàvem molt i totes i cada una de nosaltres tenia el poder a les mans i l'havíem d'exercir. I així ho vam fer. Sentim orgull de ser part d'una col·lectivitat que es caracteritza per tenir entre les seves senyes d'identitat la participació en els processos electorals. Que participin gairebé 8 de cada 10 persones a la nostra ciutat sí que ens ha de fer sentir cofois, malgrat que encara puguem anar a més. El nou Parlament estarà més legitimat que mai en la seva composició, serà el reflex de la Catalunya real, malgrat la llei electoral no tradueixi proporcionalment la força del vots de cadascuna de les candidatures i dels territoris en la seva representació en escons.

El passat 11 de setembre era gairebé impossible baixar i pujar des de la nostra ciutat a Barcelona per participar a la manifestació de la Diada. Una manifestació històrica on es reclamava que la nostra nació ha de poder ser un nou estat dins d’Europa – les interpretacions d'aquesta frase són tantes com tantes les famílies que ens varem manifestar per fer d'aquesta manifestació un gran èxit - . També el passat 14 de novembre varem viure a la nostra ciutat una manifestació històrica per reclamar que s'aturin les polítiques d'austeritat suïcida, de retallades dels serveis públics, de salvament dels bancs i no de les persones, de debilitament del marc de relacions laborals i de l'estat del benestar. És evident que aquestes mobilitzacions s'han traduït i articulat políticament mitjançant les propostes polítiques que ens presentàvem a les eleccions i que estarem presents al proper període legislatiu del Parlament català.

Abans del 25N l'eix esquerra – dreta estava representat a la nostra ciutat per un 33% - 59% (si tenim en compte els partits que van donar suport a la vaga general). L'endemà de les eleccions aquest eix ha canviat de forma important pel que fa al seu pes extern (42% - 53%) i també a la seva composició interna (uns partits han guanyat pes i d’altres n'han perdut). Pel que fa a l'eix nacional – sempre present al nostre país – passa també el mateix a la nostra ciutat: abans del 25N les forces a favor del dret a decidir han passat del 65,5% al 68,5% però - i vet aquí la gran sorpresa des del meu de vista – les declaradament en contra han passat del 15,43% al 19,88%. Les que es manifestaven obertament independentistes, com a col·lectius, cal dir que han passat del 10% al 18,5%.

La voluntat del poble s'ha manifestat, una voluntat complexa, per uns moments difícils, que han donat com a resultat un panorama complicat que s'haurà de gestionar amb intel·ligència, coherència, valentia i fent allò que es deia, si és que es deia el que es pensava. Algú podia pensar que Catalunya i les seves institucions eren seves i no només no ho són sinó que el poble reclama que la sortida d'aquest atzucac ha de ser al màxim de compartida i transversal possible. Algú hauria de prendre nota.

Article publicat dijous 29 de novembre a cugat.cat

Privatitzant l'aigua comencem a construir estructures d'Estat

Escoltem en les darreres setmanes al president – candidat Mas parlar de la necessitat de construir estructures d'Estat per estar preparats per la independència. Jo diria més aviat que hem de disposar d'aquestes per desenvolupar de la millor forma possible les nostres competències d'autogovern ho siguem o no. Vet aquí que enmig d'aquest debat, que significa un dels debats centrals de la política d'un govern, comença la “moguda de l'aigua” que intentaré explicar de forma senzilla perquè penso que és tan important com tan increïble ha estat la seva poca presència en els mitjans de comunicació del país.

L'aigua, com l'educació,la salut,el treball, és un be de primera necessitat, i les polítiques associades són polítiques estratègiques d'un país que, des del nostre punt del vista, ha de liderar el govern. Què ha passat a Catalunya? Han passat dues coses molt importants: a nivell de la Generalitat l'empresa pública que s'encarrega de portar l'aigua fins les localitats on viuen més de 5 milions de persones – des dels embassaments i la dessaladora del Prat – i que te com a nom Aigües Ter – Llobregat s'ha posat a concurs la seva gestió. Què vol dir això? Vol dir que durant 50 anys l'estratègia de gestió de l'aigua en alta, allò que se'n diu “les polítiques del cicle de l'aigua”, no les decidirà el govern sinó que les decidirà una empresa amb criteris cost benefici i no sòcio – ambientals. Aquesta és la primera de les males notícies d'aquesta setmana: dimarts 6 es va consumar la concessió a Acciona, que ha estat l'empresa que ha guanyat el concurs enmig d'un bodevil en que una altra empresa “catalana” com AGBAR amb accionariat majoritari francès ( Suez ) i de La Caixa volia parar un concurs que havia perdut.

L'altra “cosa” important que ha passat és que a l'Àrea Metropolitana deBarcelona, administració que mancomuna els serveis dels 36 municipis metropolitans, entre ells el del sanejament i depuració de l'aigua el PSC i CiU han aprovat, només amb el vot contrari d'ICV-EUiA, la constitució d'una empresa mixta amb capital majoritari privat (85%) per gestionar l'aigua metropolitana amb AGBAR. Això suposa el següent: en els propers 35 anys i sense concurs AGBAR gestionarà l'aigua d'us de boca de tots els municipis que ja te concedits, i hi ha dubtes raonables sobre la legalitat de la concessió, la dels municipis dels que no te la concessió i dels que la tindrà sense concurs públic i, a més del sanejament i la depuració que fins ara realitzava una empresa pública metropolitana. Aquesta estafa es va perpetrar també dimarts 6, casualitat?, i representarà com l'anterior un greuge important per la ciutadania que després de suportar aquest any pujades per sobre del 15% en el rebut de l'aigua aquest mateix any, rebrà a partir de l'any que ve pujades per sobre del 20%. Diran des de CiU que les empreses públiques de l'aigua estaven endeutades. I tenen raó. Ho estaven perquè havien fet les inversions que mai s'havien fet per promoure unes veritables polítiques de l'aigua sostenibles i innovadores. Polítiques referents per molts països europeus. El problema és que mentre el Govern posava diners per tapar el deute de TV3 o l'Institut Cartogràfic, el Ramon Llull, o els increments de la Línia 9, que van rebre aportacions de la disposició 3era de l'Estatut que anaven adreçats a polítiques del cicle de l'aigua i van acabar “sota terra”, l'ACA i ATLl s'endeutaven per fer aquestes obres imprescindibles. Si al nostre país existís una “agència catalana de carreteres” seria l'empresa pública més endeutada.

En definitiva, volem un país lliure, volem el dret a decidir però mentrestant ens estem venent les “joies de la corona”. Si algun dia el poble de Catalunya decideix que siguem independents qui governi es girarà i no tindrà res a governar. Només haurà d'assistir a consells d'administració en minoria i parar la ma a les concessions. I aquests dies ja s'està parlant del Clínic que fa quatre dies reclamàvem com a competència imprescindible a traspassar per part de Madrid...

Article publicat a cugat.cat el passat dijous 8 de novembre

Compromís amb la proximitat

No m'amago. Estem totalment ficats en la lluita electoral i és enmig d'aquesta on hem d'explicar els nostres compromisos pel futur, així com posar en evidència allò que han fet o no els altres i retre comptes dels nostres actes. Sembla obvi oi? Però hi ha qui no ho fa. De fet, al nostre país que per no tenir no té ni llei electoral, el fet de retre comptes o de passar de forma regular el sedàs auditor de compliment de programa de govern no és habitual. La primera experiència la va explorar el Govern d'entesa i va ser interessant, ho va fer amb criteris objectius, amb índexs avaluables i ho va publicar a la web del Govern. Us convido a mirar ara a la web a veure si hi trobeu alguna cosa semblant.

La Marta Ribas, candidata nº 5 i vallesana al Parlament

Cal, doncs, que fem més d'un pas endavant perquè és un crit de la ciutadania, és una exigència de major compromís ètic i democràtic. No es tracta només de transparència – només faltaria! - sinó d'establir un contracte amb els ciutadans i ciutadanes. D'això en parlem sovint. A la nostra coalició recordo que fa dos legislatures vam crear una comissió de persones independents perquè fessin avaluació contínua de l'execució del programa electoral. Però és molt fàcil que el dia a dia et refredi el contacte amb la gent que et va donar suport, amb la gent que et va ajudar a bastir el programa i, per tant, les idees amb les que et vas presentar a les eleccions. Ens ha passat també en altres àmbits més propers. Ho confesso, som humans!.

Dimarts passat mentre participava al Consell Nacional d'Iniciativa i gaudia de com aprovàvem les candidatures a les properes eleccions al Parlament m'acabava d'animar a activar-ho ja . És una pràctica que l'hem escoltat moltes vegades d’Estats com el Regne Unit, tan de moda els darrers dies. El fet de poder gaudir en els propers quatre anys, si així ho vol la ciutadania, d'una diputada rubinenca ens facilitarà poder crear una oficina diguem-ne “institucional” al local d'ICV de la nostra ciutat on de forma regular vindran a atendre als nostres veïns i veïnes representants de la coalició al Parlament, Congrés, Parlament Europeu i, òbviament i de forma setmanal, el nostre grup municipal. Com podeu veure més que una columna d'opinió aquesta és una columna de proposta.

article publicat dijous 18 d'octubre a cugat.cat

Democràcia i dignitat

El President – candidat Mas va anunciar aquest dimarts la convocatòria d’eleccions anticipades pel proper 25 de novembre. Evidencia amb aquest avançament el fracàs del seu programa electoral presentat en el discurs d’investidura del desembre del 2010 en el que proposava reduir l’atur,el fracàs escolar,el problema de l'habitatge,el tancament d’empreses,el dèficit fiscal,aprovar la llei de consultes,la llei electoral,... avui tots aquests ítems estan en pitjors condicions que mai,les receptes de CiU,acompanyades per les del PP aquí i a Madrid han demostrat ser ineficaces per solucionar els problemes del 99% de la gent del país.

Diu el President - candidat que després de la manifestació del passat 11 de setembre no podem quedar-nos de braços plegats i te raó. Avui al Parlament hi ha una majoria política que no te por, teòricament al menys, a que el poble de Catalunya digui quina relació vol tenir amb la resta de pobles de l’Estat. Vull dir amb això que la mateixa legitimitat que demana per la qüestió nacional la podria demanar per les qüestions socials. Si és veritat que en el seu programa es quedava CiU en el pacte fiscal i,per tant,segons ells no poden anar més enllà sense l’empenta del vot de la ciutadania,també és veritat que en el seu programa no deia res de la destrucció de l’estat del benestar i no ha tingut cap problema per fer-ho i no demanen pas que la ciutadania legitimi aquestes polítiques com sí ho demanen els sindicats i moltes entitats socials.

Però òbviament respectem les competències del President i te tot el dret de convocar unes eleccions. Des de ICV podem resumir el moment que vivim en dues paraules: democràcia i dignitat. Democràcia perquè no tenim por a escoltar la veu del poble en qualsevol cas,tant si es tracta de preguntar pel model de relació amb l’Estat – el que anomenem dret a l’autodeterminació – com també a preguntar quin model de país volem. Perquè a CiU només li interessa saber què pensa la gent en la qüestió nacional,fins al punt de convertir unes eleccions en un plebiscit d’adhesió personal a un president,fent un us partidista del fet nacional,aprofitant l’onada de la manifestació convocada per l’ANC.

Dignitat perquè avui el nostre poble pateix dos atacs a la seva dignitat. El primer per part d’aquells qui no els tremola el pols a l’hora de desmantellar els serveis de l’estat del benestar per tal d’enriquir-se a costa del dolor dels altres i als que CiU i el PP – i malauradament el PSOE - els serveix en safata les lleis i l’acció de govern: reforma laboral,reforma constitucional per limitar el dèficit, polítiques de baixada d’impostos a qui més te, pujada de l’IVA, privatització de serveis públics com l’aigua,...i,d’altra banda, la dignitat d’un poble que fa massa anys que intenta trobar un encaix de forma amable i pacífica en un Estat,fins i tot intentant canviant aquest!,i que sempre troba la mateixa resposta: NO!.

article publicat dijous 27 a cugat.cat

A 24 hores d'un altre cop de porta

Demà hi ha una reunió que hauria de ser important i profitosa però que tothom sap que serà un acte més d'aquesta gran òpera prima del gran divo que és el nostre president Artur Mas. No dubto que serà una trobada important,ho serà perquè tots els mitjans en faran seguiment,menjarem reunió en tots els àpats durant tota la setmana com hem menjat tot el que diu,pensa i fins i tot allò que no diu i allò que hauria de pensar. El que en política anomenem “agenda” o el que és el mateix allò del que es parla en els mitjans i en els espais polítics és allò que volia CiU que fos el centre d'interès i no pas allò que viuen la majoria dels que vivim i intentem treballar en aquest país – i això no vol dir,que consti, que el tema nacional no sigui una qüestió de primer ordre -.

No dubto tampoc que serà profitosa. Ho serà sobretot per CiU. Serà el seu gran argument per seguir inflant el seu victimisme contra Madrid,cert però alhora partidista. La dreta catalana a l'hora d'escollir sempre ens ha donat mostres de que entre Espanya i Catalunya sembla ser que Catalunya – almenys això vull pensar...- però entre Catalunya i la cartera...la cartera!. Mentre ens estàvem manifestant dimarts per un major autogovern pel nostre país,perquè Catalunya fos el proper estat a Europa,la dreta catalana – això sí amb Duran i Lleida desfilant pel Passeig de Gràcia – votava a favor d'incrementar el pressupost de defensa mentre no dubta en retallar els pressuposts de l'Estat del Benestar i són la punta de llança del dèficit zero.

Santiago i Manolo es miren el futur del país (LV)

I que passarà després del cop de porta de demà? Quan durarà la reunió amb Rajoy?. Tothom parla d'un avançament electoral. Segurament serà així. De totes formes crec que no el faran fins que assegurin en els propers sis mesos que han acabat de desmuntar del tot tota l'estructura de país que quedava per desmuntar i en tant poc temps s'han esmerçat a fer. Perquè mentre amb una ma alçaven l'estelada amb l'altra ma signaven decrets al DOGC per fer concessions a empreses privades dels serveis essencials d'allò que per mi són realment les “estructures d'estat” que cal que estiguin en mans de l'administració – la salut,l'educació,l'aigua,la seguretat,...-. La reunió amb Rajoy quan durarà? Doncs el temps que calgui per fer-li veure que estigui tranquil. Que estigui tranquil,que això és un farol. Que és un farol per trencar d'una vegada per totes la cohesió del país i lliurar-lo a aquells amb els que ells – PP i CiU – defensen i amb això sí que es posen s'acord,aquells justament que no van anar a la manifestació del passat dimarts i als que feia referència la setmana passada en el darrer article.

Per acabar:ahir ens va deixar un savi, un gran polític,un polític brutal,un amic de Catalunya. Un home que sabia que la transició calia fer-la com s'havia fet però que s'havia quedat curta. Que la Constitució tenia marge si es llegia amb amplitud de mires. “Si Catalunya no és lliure,no ho serà Espanya”,deia. Santiago Carrillo,un home d'esquerres, que com en Llamazares – únic polític d'esquerres que va venir a la manifestació del 10J -, entenia la diversitat com una riquesa a preservar, que entenia el dret a expressar-se com un dret bàsic de la democràcia, que entenia el dret a l'autodeterminació dels pobles com un dret inqüestionable aquí,al Sahara i a Palestina. El trobarem a faltar. Personalment em va començar a enganxar a la política les tertúlies de savis de “la ventana” de LA SER,no cal que us digui res més...

A mi m’és igual si és independentista o no...

Haig de confessar que fa molts dies pensava que per coherència amb el que ICV te per corpus ideològic no se’ns havia perdut res a la manifestació convocada per demà 11 de setembre. Però a mesura que han anat passant els dies,reflexionant,parlant amb gent de dins i fora de la nostra organització i també coneixent el lema de la manifestació i les diverses reaccions d’agents polítics i socials del país he rectificat – diuen que és de savis no? – i veig que m’he alineat amb el que ha decidit la direcció d’ICV.

Artur Mas - Fainé i Suqué (foto Triangle)

Començo per expressar que tancar els ulls a la realitat només pot portar-nos a fotre’ns una hòstia com una catedral. El problema nacional és una realitat tan gran com el problema social i econòmic en el que ens veiem abocats. Dels dos segons no en parlaré però van estretament lligats en molts sentits. El malestar d’una gran part de la societat catalana és evident,la decantació a partir del frustrant desenvolupament del camí de l’Estatut retallat i matxucat pel Tribunal Constitucional no ha fet més que aprofundir en el sentiment de qui encara tenia una certa esperança que des de Catalunya podíem canviar Espanya. Només hem de veure l’evolució de l’enquesta del CEO – la dels mitjans de comunicació en general no me les crec perquè encara estan més cuinades – en aquest sentit que ens diu que si el juny del 2011 un 26% de la població de Catalunya creia que havíem de ser un estat independent avui creuen el mateix un 36%. En el mateix període aquells que pensem que hauria de ser un estat dins una Espanya federal hem passat de ser un 35% a un 30,6% (no està gens malament per com està el pati),els que pensen que hauria de seguir sent una comunitat autònoma han passat del 35% a un 27% i el que pensen que hauria de ser només una regió d’Espanya segueixen sent un 6% (un percentatge força regular en els darrers cinc anys).

Així doncs hi ha un moviment clar de compromís ciutadà cap una major quota d’autogovern pel nostre país. Ara be: els passos que s’haurien de fer a partir d’ara cal fer-los amb el màxim d’unitat possible. No pot ser que la confrontació per més autogovern sigui dins de Catalunya enlloc de amb qui no ens permet gaudir-ne. No és saludable que ningú utilitzi de forma partidista el fet nacional,tots els partits de tradició democràtica i que han lluitat per les llibertats i els drets nacionals de Catalunya volen un millor autogovern,el problema és que tenim dubtes de com fer-ho i és que no és tan fàcil com alguns ens ho volen fer veure. Deia el Joan Herrera en la seva conferència de divendres 7 en motiu de la Diada Nacional que s’ha d’entomar el tema amb “consciència federal”,és a dir,amb voluntat d’arribar a acords. Tant si l’objectiu és la independència com l’establiment d’un estat federal (una república federal seria el millor) cal arribar a un acord amb Espanya,amb la comunitat europea i internacional.

Sortida reunió CAREC,Mas Cullell,Mas i Alemany, Foto Diari Ara

Pel que fa a la manifestació de demà. Jo hi aniré. Hi aniré com hi anirà molta gent que no és independentista però que amb la seva presència està dient que o ens deixen ser com volem ser o que prenguin nota que aquesta vegada anem a per totes. I que els que estem allà no estem darrer l’Artur Mas. No. Perquè no podem estar darrera d’ algú que governa contra el 99% del país perquè en surti beneficiat l’1%. Un 1%,per cert,que segurament no anirà a la manifestació de demà i que per aconseguir l’objectiu que diuen els convocants de la manifestació que tenen però que no han posat a la pancarta que encapçala sembla ser que són imprescindibles...