31 d’agost 2010

Dia del bloc 2010

Suposo que el fet de ser blocaire em porta a fer el seguiment d’aquells esdeveniments que passen al voltant de la xarxa 2.0.. És per aquest motiu que m’he animat a escollir els 5 blocs per tal de recomanar-vos el seu seguiment. Són aquests :

1. construint sinergies, del Raül Romeva. La millor finestra a la política europea
2. El blog de Greenpeace. Un recurs d’informació ambiental.
3. e-xaps.partits polítics i Internet, del Xavier Pytibi. Sobre l’us que fan d’internet els partits polítics
4. E-campanya, el bloc de comunicació política d’Albert Medran
5. saul.cat, del Saül Gordillo, referència bloquera des del principi

Espero que us agradi el suggeriment

29 d’agost 2010

Noruega : és possible un altre model


He tingut la sort aquest estiu de visitar Noruega. No ha estat un viatge turista habitual, no hem anat a veure els fiords ni ens hem arribat al cap nord. D’aquesta forma tenim causa per tornar-hi, a part òbviament de visitar la nostra família allà. Com l’any passat – que varem visitar el Marroc amb una parella marroquina de Sant Cugat amiga nostra – hem pogut viure les seves costums des de dins. Hem conegut menys Noruega però més els qui hi viuen.

De tot però m’interessa posar de relleu el model de país que hem visitat. En dues paraules i un signe es pot resumir : una passada !!. Als seus valors naturals i paisatgístics – que són molts – es suma un país cohesionat socialment i respectuós amb el seu medi ambient. A Noruega es fa real aquella màxima que tant m’agrada repetir de “viure be sense fer malbé”.


Per primera vegada a la història es repeteix un govern de coalició d’esquerres – un govern a tres com a Catalunya – on estan representats el partit laborista – majoritari i del primer ministre - , socialista d’esquerra – que pertany a l’esquerra verda europea – i de centre. La dreta allà també està a l’oposició. I ha repetit en un país on més del 75% de la població participa en les eleccions i on s’han vist premiades les polítiques socials en plena crisi econòmica que en aquell país no ha castigat tant com en d’altres donada la seva estructura econòmica i social – tot i que el model d’estat del benestar ho és des de mitjans s.XX.


Alguns exemples que m’agrada posar de relleu dels molts que podria posar i que volen representar diferents àmbits del govern : és clar que m’agradaria que ho completéssiu qui tingueu coneixement d’aquest país perquè en 10 dies dona pel que dona. I la informació a Internet no és tanta com m’agradaria. El transport públic, els drets socials i la responsabilitat col·lectiva.


A Noruega es posa de manifest que el transport públic és el futur. La seva cura pel medi fa que aquest tipus de transport en un país de difícil orografia sigui excel·lent, i no vol dir això que els trens, els autobusos i els tramvies siguin súper moderns. També és una característica que ens ha cridat l’atenció la seva austeritat i, en el cas del transport públic, en velles màquines hi ha les darreres novetats tècniques que es puguin pensar – a ressaltar l’espai infantil amb dvd’s i contes pels infants als trens - . L’altre qüestió que vull compartir és la convivència entre el tramvia i el cotxe a la ciutat – Oslo en aquest cas - . No és l’únic lloc on passa però allà es pot confirmar que és possible que en un mateix carril convisquin pacíficament el tramvia, l’autobús i el cotxe. Prenem bona nota.


Pel que fa a l’educació – i en general a totes les polítiques de cohesió social – l’estat de benestar és dels més avançats del món – diuen que Noruega te el nivell de vida més alt del món i per res te a veure amb els luxes sinó a la igualtat d’oportunitats – i ho és perquè també hi ha una política redistributiva de la riquesa. Aquesta es concreta en que TOTHOM te dret a una educació gratuïta de debò : des dels 6 anys fins que acabes la secundària fins i tot el material escolar i el transport. I és que pels noruecs la formació és clau. Un exemple : una dona ha de deixar la feina perquè te una malaltia incompatible, l’Estat li proposa formar-se de forma gratuïta en una nova feina i quan en desenvolupi una tornarà una part dels diners.....


A Noruega es donen les xifres de morts en carretera de les més baixes de la OCDE. Per què ? doncs perquè en primer lloc hi ha consum zero de debò d’alcohol pels qui condueixen i, en segon lloc, perquè la velocitat màxima a les seves carreteres és de 80 km/h !! – només en alguns trams d’autopista i carretera es permet conduir a 90 o 100 - . A Noruega no s’entén – a altres països tampoc – que hi hagi tantes morts a les carreteres.... i tenen una alt grau de responsabilitat col·lectiva.


No és fàcil resumir en tant poques línies les coses interessants – positives o negatives – d’aquest país però he volgut fer un petit esbós d’algunes coses que poden semblar anacròniques – al menys així ens diuen els que les defensem – però que son els distintius d’un país modern, d’un país just.

09 d’agost 2010

El PSC només te dues ànimes ?

En les darreres setmanes han estat moltes les columnes d’opinió i noticies al voltant de les conseqüències i les causes de la renúncia de l’Antoni Castells a anar a les llistes del PSC a les properes eleccions al Parlament. La majoria d’aquestes però van en una línia en exclusiva : la pretesa doble ànima del PSC, la que enfronta els anomenats catalanistes – entre els que estarien el mateix Castells però també l’Ernest Maragall, la Montserrat Tura, la Marina Geli i el Joaquim Nadal – i els més propers al PSOE – encapçalats per la mateixa Carme Chacón i acabant pels “barons” metropolitans del partit - .

Jo crec però que en el PSC hi conviuen més ànimes, sense negar que aquestes en les que es basen la majoria d’articulistes siguin veritables. Al PSC també hi conviuen posicionaments diferents davant el model de societat. I és en aquest àmbit on em permeto concentrar, àmbit que no és aliè als noms que he esmentat abans.

Sempre he pensat que és una llàstima que en el PSC el denominat sector més catalanista sigui el que defensa el postulats més liberals. Tothom sap, o hauria de saber, que justament han estat aquests i aquestes conselleres amb les que ICV ha topat amb més assiduïtat en els darrers anys de govern. I no ha estat pas pel seu tarannà catalanista, on ens han trobat com aliats, sinó en aquells aspectes de la gestió del govern on han volgut posar de relleu la seva vessant més liberal – demòcrata. En alguns casos preferint el pacte amb sectors conservadors que no pas amb els seus socis de govern.


El conseller Castells és potser amb el conseller Maragall el que ha topat més vegades tant amb els nostres consellers com amb la nostra organització. Episodis com els viscuts amb l’impost de successions i el trasllat del decret del Govern Espanyol a Catalunya sobre les retallades per la crisi, han estat moments de tensió important en el si del Govern, en els que el conseller Castells ha hagut de cedir més del que li hagués agradat. En el mateix sentit podem incloure la gestió que de la seva conselleria ha fet l’Ernest Maragall, amb la cirereta, aquest cop sí amb èxit, de l’aprovació de la LEC amb el suport de CiU i trencant el Pacte Nacional per l’Educació.

Així doncs la renúncia del Castells es pot llegir en clau de reivindicació patriòtica però també – i les seves declaracions en el sentit que el PSC ha de guanyar la centralitat política al país reforcen la meva tesi – en clau de reivindicació de polítiques menys progressistes. És evident que la seva gestió ha tingut el desgast del debat esquerra – dreta dins el govern enlloc del debat amb l’oposició, que s’ha centrat més en un debat tecnocràtic de bona gestió que no en el debat de les idees.

Cal sumar aquí potser aquella màxima de “marxo abans que em treguin” sota la que podia veure’s el mateix Castells, que hauria pogut posar per davant el seu orgull personal, la seva trajectòria, a quedar descavalcat del segon lloc a la llista per Barcelona. Aquesta opció però ja no la podrem conèixer, la primera i més objectiva ha estat evident i des d’ICV sentim l’orgull d’haver defensat davant la deriva liberal les opcions d’esquerra en el govern, no sempre malauradament en forma d’èxit però.