14 de desembre 2010

Les dades electorals a la nostra comarca

Dijous passat varem fer una reunió de la comissió política comarcal per tal d’analitzar els resultats de les eleccions al Parlament a la nostra comarca. Us faig cinc cèntims dels més rellevants.

A nivell de tota la comarca i respecte a les eleccions del 2006 (36.215 vots) ICV-EUiA hem perdut 3 mil vots amb un increment de participació de 35 mil vots. Si ho comparem amb les dades del 2003 incrementem els vots més de 1.000 (de 31.837 a 33.057), tenint en compte que han votat en aquestes 7 mil més que el 2003. A nivell de cens la nostra coalició representa en aquestes un 5,2%, com en el 2003, i un 0,6% per sota del 2006. A la nostra comarca ens situem 1,5% per sobre de la mitjana de Catalunya i 0,6% per sobre de la circumscripció de Barcelona. Pel que fa a les localitats 10 estarien per sobre de la mitjana de Barcelona. En percentatge aquests es situen per darrera de les eleccions del 80, 88, 92, 95 i 2006.


Pel que fa a la resta de partits : CiU aconsegueix els millors resultats de les darreres quatre eleccions però per sota de les del 84, 88, 92 i 96 – a les del 92 va treure un 41,03%! – a la nostra comarca (36,98%), per sobre de la seva mitjana a Barcelona (36,85%), gairebé doblant els vots del PSC i imposant-se a totes les localitats, excepte a Badia on ha guanyat el PSC (29,29%) i en segon lloc ha quedat el PP (19,83%).


De la mateixa forma també el PSC ha tret uns resultats històrics (19,29%), però en negatiu, perdent gairebé 60 mil vots respecte el 2003 i 27 mil respecte el 2006. Aquests sí són els pitjors resultats de la seva sèrie històrica, fins i tot pitjors que els del 80, quan el PSUC va ser la primera força amb el 27,99 %, CiU la segona amb el 27,24 i el PSC tercera amb el 22,36%. El PSC al Vallès Occidental està, això sí, amb uns resultats en la línia dels que te a la circumscripció de Barcelona (19,12%). Els pitjors resultats els te a Sant Cugat (10,43%), Sant Quirze (12,63%), Viladecavalls (15,24%) i Vacarisses (14,78%), on tenen l’alcaldia.


El PP passa de la cinquena posició del 2006 (quarta al 2003) a ser la tercera força amb un 12,19%, 10,19% el 2006 i 11,14% el 2003. Aquests sí son els millors resultats des de que es va presentar per primer cop el 84 com Alianza Popular. Ha guanyat 11 mil vots respecte el 2006 i menys de 5 mil respecte el 2003. només està per sota de la mitjana comarcal a Terrassa, Sabadell, Sant Cugat (on és 2a. força), Castellar, Sant Quirze, Matadepera, Sentmenat, Viladecavalls i Ullastrell, totes elles localitats on o be CiU està molt per sobre de la mitja o ho està el PSC.


Pel que fa a ERC ha tornat als resultats del 99, 2.000 vots menys que aleshores i als percentatges del 92 i 95. Amb un percentatge del 5,91% està per sota de la mitjana de Barcelona i, en algunes localitats no és ni la 5a força (a Ripollet, Barberà, Badia i Polinyà C’s te millor %). C’s ha millorat els seus resultats respecte el 2006 passant del 3,55% al 4,18%, gairebé 4.000 vots més. A Rubí, Cerdanyola, Ripollet, Barberà, Santa Perpètua, Badia i Polinyà podria tenir representació municipal amb els resultats en aquests municipis.


Cal valorar positivament el nivell de participació a la nostra comarca, gairebé del 60% (59,38%), al mateix nivell que el 2003 i molt per sobre del 2006 (54,1%). Una primera conclusió seria que l’abstenció, com ja es manifestava en les darreres eleccions, també afecta a la nostra coalició. Ressaltar també que els vots en blanc representen un 2,89% (2,94% a Barcelona) i Plataforma per Catalunya representa un 2,63% (2,47% a Barcelona), amb puntes importants com a Terrassa (4,09%), Santa Perpètua (5,23%), Badia (4,1%) i Polinyà (4,98%).


Dues darreres anotacions a afegir a la reflexió que hem de fer al voltant dels resultats : a la nostra comarca al voltant d’un 60% del cens impugna el sistema polític català per omissió o per confrontació, la suma de l’abstenció, vot en blanc, plataforma, C’s i PP avala aquesta afirmació. En alguns llocs aquest fet és preocupant i caldrà pensar en accions per lluitar-hi. Treballar perquè l’agenda social sigui la prioritat política i d’aquesta forma aconseguir que una part important de la població abstencionista (40%) i de la nova ciutadania pugi al carro de la democràcia pot ser una de les línies. D’altra banda les forces que han atacat frontalment el fet migratori representen a la nostra comarca un 15%, sense comptar CiU. També aquest aspecte ens ha de fer reflexionar.


foto del Vallès Occidental des de La Mola

04 de desembre 2010

El parany de la Torre Negra *

“Artifici dreçat contra algú, especialment per seduir-lo”, així és com defineix la paraula “parany” el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i així és com hem viscut el grup municipal d’ICV-EUiA la darrera proposta de l’equip de govern per la requalificació dels terrenys de la Torre Negra. L’alcalde Recoder ha aconseguit col•locar en l’opinió pública diferents conceptes inexactes per bastir el seu argumentari. I nosaltres ens disposem a desmuntar-los per defensar el nostre.

Aquesta nova tramitació urbanística no és una resposta a la darrera sentència que anul•là l’aprovació definitiva del planejament de la Torre Negra. L’ajuntament, i així ho diu la sentència esmentada, te tot el dret a preservar aquest sector de la ciutat per interès públic. No estem doncs “responent” a un jutge sinó iniciant una nova tramitació a partir d’una nova realitat. Així doncs el concepte “el jutge ens diu que....” no és cert.

En l’actualitat, a diferència del moment en que es van iniciar els planejaments anul.lats, disposem de nous instruments per augmentar la preservació de la Torre Negra. El nou Pla Territorial Metropolità aprovat pel Govern preveu que la aquest parc rural sigui considerat com un espai lliure i, l’aprovació del decret que declara Collserola com a Parc Natural incorpora la Torre Negra en el seu àmbit i, per tant, facilita ara sí, la qualificació d’aquests terrenys com d’especial protecció, plantejament al que ha renunciat el nostre ajuntament per principi de prudència. Nosaltres creiem que cal aprofitar aquests instruments per augmentar la seva preservació. Algú pot entendre que amb més arguments que mai donem passos enrere ?.

L’equip de govern, i qui ha donat suport a aquest nou tràmit urbanístic, ens proposa unilateralment la traça d’una ronda urbana pel sector de la Torre Negra, concretament per sobre el torrent de Llaceres. Sembla que haguem de combregar amb la idea que aquesta infraestructura és imprescindible i, per nosaltres, no ho és. En primer lloc perquè no hi ha cap estudi de mobilitat que així ho determini, el que s’ha adjuntat a l’expedient aprovat al ple preveu un creixement del transport privat a la nostra ciutat important, i més en aquella zona, però no es planteja la millora del transport públic com a alternativa a la construcció a una nova via. En segon lloc la sentència no ens imposa res, només ens planteja que no es poden dibuixar tantes traces i reclama que si es dibuixa s’ha d’argumentar la seva necessitat per la mobilitat i el seu impacte en el medi. Imagineu per un moment la construcció d’un vial per sobre del torrent ? per acabar a on ? a l’Arrabassada ? què en traurem ? i qui ho pagarà ?

L’equip de govern vol confondre quan diu que el Departament de Medi Ambient de la Generalitat dona el vist-i-plau a aquesta proposta. El Govern va informar l’avanç de planejament anterior amb diversos condicionants, que no es responen en aquest tràmit. Nosaltres hem demanat que es posi a informació pública amb l’informe de sostenibilitat ambiental, com a garantia del ple exercici de participació ciutadana. No ha estat possible. Per què te tanta pressa l’alcalde Recoder ? en un tema cabdal de ciutat no valia la pena cercar el consens polític i ciutadà com sempre ?. Nosaltres, en tot cas, no caurem en aquest parany, no combregarem amb rodes de molí, encara que tinguem que cridar enmig del desert.

*aquest article el vaig enviar al Diari de Sant Cugat fa dues setmanes però no me'l van publicar

03 de desembre 2010

Turmenta de dretes

Fins avui no m’he vist en cor de fer un balanç dels resultats del passat 28N. D’entrada cal felicitar al flamant guanyador. No hi ha cap excusa, CiU s’ha imposat amb total claredat i de pas ha esborrat qualsevol possibilitat d’una majoria política d’esquerres a Catalunya. Artur Mas ha aconseguit com ningú fer forat entre l’opinió pública i la ciutadania amb el seu missatge de la necessitat d’un govern fort i endreçat, que lideri la sortida del pou en que estem i que porti a un nou pacte fiscal que ha de solucionar una bona part dels nostres mals. Així doncs hem estat, la gent d’esquerres, víctimes d’una depressió com la que estem vivint aquests dies meteorològicament parlant i ens ha traspassat una turmenta de dretes que dubto que trigarà molt a escampar.


Algunes reflexions al voltant de les causes del resultat electoral fruit d’una primera anàlisi de les dades que disposem: ha guanyat aquell que ha transmès a la població la sensació positiva de que vol i pot governar el país. Davant la renúncia de Montilla i Puigcercós a reeditar un nou govern plural d’esquerres, la majoria de la gent ha apostat pel cavall guanyador. Ho dèiem durant la campanya: en aquest país només hi pot haver, de moment al menys, un govern de CiU o un d’esquerres plural. I així serà. La sensació contradictòria que ha traslladat a la ciutadania el PSC posant en valor la tasca del Govern d’Entesa i alhora renegant d’aquesta fórmula ha generat en la ciutadania desencís i inseguretat. Justament en un moment en que calen governs sòlids per sortir de la triple crisi social, econòmica i institucional.


En aquests moments hi ha molta gent que ho està passant malament i veu amb pessimisme el seu futur més immediat. La por a perdre la feina, a poder pagar la hipoteca i les despeses corrents, a la competència pels serveis bàsics amb cada cop més gent – també amb estrangers -, a la percepció d’inseguretat,... comporta que molta gent busqui refugi en aquell que suposadament ha de crear llocs de treball, el gran empresari o aquells que han de garantir la marxa de l’economia, els bancs. Clar que només llegint aquests arguments des d’ICV ja estaríem contradient-los !. Però si a la resta d’Europa està passant, nosaltres no en som aliens. A més la gent al final prefereix donar suport a l’original i no a les males còpies.


Es parlarà molt aquests dies de les conseqüències que els resultats comporten al funcionament dels propis partits “perdedors” d’aquestes eleccions. A mi em sembla molt digne que qui ha estat President en els darrers quatre anys i que, a més dirigia amb ma ferma el seu partit, assumeixi la davallada i plegui de tot. No em sembla lògic però que aquells que han actuat de cervell de les operacions, Miquel Iceta, i de nou cap de campanya mediàtic, Jaume Collboni, es quedin com si res hagués passat. Ells, suposo que amb l’inestimable ajuda de don Zaragoza, són qui han sumit el PSC en una darrera trajectòria erràtica que ha comportat una campanya final de perdigonada de fireta.

18 de novembre 2010

A la nostra comarca “anem a tope”

Els resultats a les darreres eleccions municipals a la nostra comarca els varem valorar de forma agredolça. La tipologia és ben diferent donada també la complexitat sòcio-econòmica del nostre territori. En general però cal dir que la nostra coalició s’ha consolidat, com ho ha anat fent en la resta d’eleccions. M’interessa però remarcar la bona feina que s’està fent des de les diverses agrupacions locals d’ICV-EUiA del Vallès Occidental. A Santa Perpètua i Cerdanyola, tot i perdre l’alcaldia, som el referent polític de les dues localitats. A Sabadell, des de l’oposició, i a Terrassa, des del govern, liderem les millors propostes per lluitar contra la crisi social, econòmica i política amb el nostre bon fer. A Sant Cugat i Rubí som referència entre les forces de l’oposició, tant per la nostra coherència com per la normalitat organitzativa. A Montcada i Reixac som la veritable alternativa de govern, a Vacarisses estem fent una fantàstica feina al govern, a Sant Quirze, Badia, Viladecavalls i Palau som la pinzellada d’esperança en la grisor política majoritària. A Castellar estem traient el caparró en la dinàmica local responent amb força a l’acció del nou govern. A Polinyà, Barberà i Sentmenat, tot i les dificultats mantenim viva la flama roig i verda. A Ripollet després de la desfeta viscuda comencem a remuntar la nostra coalició.

En els darrers temps he pogut participar en la presentació dels i les nostres caps de llista i els actes han estat un èxit de participació. La feina feta en els darrers quatre anys es nota. I la gent ens fa costat. Ara cal però que es traslladi aquest suport social a les urnes. I la primera “enquesta”, aquesta real, serà el proper 28 de Novembre. I és que en aquestes eleccions ens juguem molt també al Vallès. A banda dels aspectes més generals, sobretot els relacionats amb les sortides a la crisi econòmica i nacional, al Vallès també es juga un partit important. Ens juguem un territori més cohesionat, més net, més just. Un territori amb opcions per tothom independentment del seu origen, gènere o edat. Un territori que segueixi sent referència industrial del país. Un territori on anar a treballar o estudiar no sigui un problema. Un territori capdavanter en coneixement. I les propostes que fem els diferents partits que ens presentem a les eleccions són ben clares i les hem defensat, i fins i tot les hem promogut, des de l’àmbit local, als ajuntaments, i comarcal, amb una visió global ben diferent d’altres partits.

En aquestes eleccions al Parlament pretenem que els vallesans i vallesanes ens diguin si anem ben encaminats. Si les nostres propostes i el nostre compromís connecten amb la majoria de la gent. El 2006 ja ens van avalar, creixent 4 punts percentuals. Varem passar de ser la cinquena força electoral – el 2003 varem tenir gairebé 32 mil vots, ERC 53 mil i el PP gairebé 41 mil – a ser la quarta per davant del PP – 36,2 mil vots ICV-EUiA, 39,9 mil ERC i 34 mil el PP - . En aquestes aspirem a ser la tercera força vallesana. I no per descens de la resta sinó perquè en una comarca de gent treballadora fruïm d’un elevat suport polític. En algunes localitats serà clau aquest suport per avalar la feina feta i donar-nos ànims per lluitar per fites importants a les eleccions del 2007.

La nostra candidatura comarcal a les eleccions al Parlament també és un missatge a la ciutadania. Gent amb experiència de gestió, nous lideratges a projectar, gent amb prestigi professional, representants sindicals, de la nova ciutadania. Una proposta potent que tinc l’honor d’encapçalar i que m’agradaria representar en els propers 4 anys al Parlament. I és que amb això també fem una crida. Una crida a que la ciutadania pensi quan s’acosti a la urna quins és el seu referent territorial, les seves trajectòries, que defensen i com ho fan. Queden 10 dies per les eleccions, 10 dies intensos, a peu de carrer, als barris, als mercadets, als mitjans de comunicació, fent xerrades i microtrobades. Nosaltres no defallim, no ens resignem, no ens rendim. El futur no està escrit.

15 de novembre 2010

També en residus hem fet un salt endavant


En el darrer post parlava de l’orgull de la feina feta pel Govern d’Entesa. Avui hem visitat amb el Joan Herrera i un nombrós grup de candidats i candidates de la nostra coalició a la comarca el nou Centre de Tractament de Residus del Vallès Occidental (en endavant CTR) a Vacarisses. Aquesta infraestructura és un gran èxit de país. Un èxit però que ve determinat per la voluntat d’un govern que ha cregut en la sostenibilitat com a palanca de canvi del nostre poble.

Quan es va iniciar la singladura del nou Govern els abocadors de residus estaven a vessar. La irresponsabilitat ambiental dels successius governs de CiU no s’havien ni plantejat un pla d’infraestructures per donar resposta a les directives europees en aquest àmbit. En recollida selectiva el 2003 estàvem al 23% i no hi havia cap línia de finançament. Avui però hem capgirat aquesta trajectòria: el 2009 la recollida selectiva arriba ja al 38%, som la única comunitat autònoma que te desplegada de manera total la recollida selectiva de la matèria orgànica, aquest any ho han fet més de 600 i els municipis més petits ho acabaran de fer el 2011. També som la única comunitat que disposa d’una fiscalitat verda en aquest camp, els cànons per disposició ja sigui a dipòsit o a incineradora tenen la virtut de gravar aquestes destinacions pels residus (10 i 5 € la tona respectivament) i retornar als municipis que fan recollida i s’ocupen del tractament de la matèria orgànica. La política que estem portant a terme estableix que cap residu pot anar a destinació final sense haver passat abans per un tractament previ que asseguri el seu màxim aprofitament.

En aquests darrers 7 anys hem complert amb dos vells somnis, clausurar els abocadors més grans de l’àrea metropolitana: el del Garraf – desembre del 2006 – i en els propers mesos el de Coll Cardús, a Vacarisses. Aquest darrer és el que avui hem anat a visitar. I és que hi ha, també en aquest àmbit, polítiques velles i noves. El nou CTR, que ha suposat una inversió del Govern de més de 70 milions d’€ i que dona feina a més de 150 treballadors/es, retorna a Vacarisses la seva quota de solidaritat. S’acaben les olors i el paisatge trinxat. I s’enceten noves oportunitats, també amb la instal·lació en aquest indret d’un centre de coneixement i recerca.

I és que l’ecologia, no ens cansarem de dir-ho, és progrés. Avui Catalunya te infraestructures equivalents als paísos més avançats, com Alemanya i Àustria. El pla d’infraestructures de residus comportarà més de 100 actuacions, amb més de 80 noves plantes i 20 actuacions de millora de les existents. La inversió que comporta – uns 1.500 milions d’€ - produirà més de 7.500 llocs de treball i haurà donat continuïtat a 2.500. Aquest sector al nostre país està format per més de 70 empreses, alguna d’elles han estat protagonistes de la construcció d’aquest centre emblemàtic.

En els propers anys hem d’arribar al 50% de recollida selectiva – avui amb el 37,6% estem per sobre de la mitja espanyola, un 17%, i la de l’OCDE, un 30% - i hem de reduir un 10% la generació de residus – avui estem en 1,54 per habitant i en el 2003 en 1,63% - . I tota aquesta progressió s’ha de fer amb convenciment i també al costat dels ajuntaments que han estat en aquest camp els nostres màxims col·laboradors. Com ho ha estat també la ciutadania en general que amb el seu canvi cultural, també en aquest cas com en el de l’aigua o en la velocitat, ha esdevingut una ciutadania més compromesa i solidària amb el futur. Deixarem que aquesta feina la dirigeixin aquells que en les ciutats que governen, com el cas de Sant Cugat, tenen el lideratge en la generació dels residus i la poca selecció d’aquests ?. El futur no està escrit !!!


09 de novembre 2010

Reivindiquem amb orgull el govern d’esquerres

Són temps de propostes però també de balanços, de passar comptes. Aquesta hauria de ser una pràctica habitual en una democràcia avançada. Però sembla qei hi ha que li molesta que qui ha governat en els darrers set anys Catalunya faci repàs del que ha aconseguit fer, doni compte del que ha complert del compromís adquirit, amb la ciutadania i amb qui li ha donat suport des del Parlament. El President Montilla feia balanç del Pla de Govern fa uns dies i rebia crítiques dels partits de l’oposició pel seu caràcter electoralista. En tot cas, el màxim representant del govern d’Entesa va explicitar que s’havia complert amb més del 90% del Pla de Govern, autèntic full de ruta que ha acompanyat el Govern de Catalunya en aquests darrers 7 anys.

El que sembla estrany en tot cas és que després d’aquest formidable balanç, malgrat la ingrata situació de crisi que viu el país, no serveixi perquè qui ho ha fet possible expressi la seva voluntat en persistir en aquesta direcció. Els càlculs electoralistes d’uns i les estratègies de curta volada d’altres comprometen que en aquest país es puguin seguir fent polítiques de cohesió social, de respecte ambiental, d’equilibri territorial, d’enfortiment nacional i de la nostra democràcia.

Nosaltres som clars en aquest aspecte. No permetrem que governi la dreta si hi ha una alternativa de govern. Ho faria PSC i ERC ?, estaria be que fossin clars. I no ho permetrem perquè no resultaria un canvi pel país sinó una involució. En les properes eleccions ens juguem molt, el 28N direm com volem sortir de la crisi, si ho volem fer amb la nova economia – aquella que es basa en l’enfortiment de l’Estat de Benestar, l’educació i l’economia verda – o amb l’economia del totxo i la basada en baixos costos laborals, la vella economia. El 28N direm si volem tornar a les polítiques de transvasaments – CiU proposa en el seu programa encara el del Roine – o l’enfortiment de la nova cultura de l’aigua, promoguda pel Govern català i de referència europea. El proper 28N direm amb el nostre vot si volem seguir millorant els nostres barris – més de 100 ho han fet en els darrers 7 anys -, facilitant el dret a un habitatge digne i de qualitat – els recursos en aquest àmbit han augmentat un 50% en els darrers quatre anys – o creant més places d’escola bressol – més de 40 mil creades des del 2004, s’ha passat del 44% al 64% en places públiques -.

D’això estem parlant aquests dies. Malgrat alguns vulguin desviar l’atenció el que cal és explicar a la ciutadania el nostre programa. Siguem clars més enllà dels eslògans electorals que resumeixen les nostres campanyes. Volem que amb els diners de tothom es segueixin pagant escoles d’elit ? o les mútues privades ? o que qui més te encara pagui menys ? o que torni a morir més gent al voltant de l’àrea metropolitana només per arribar 5 minuts abans en el seu cotxe? Volem noves autovies o més transport públic ? aquests són veritablement els temes que preocupen a la gent i això és el que expliquem i explicarem aquests dies.

28 d’octubre 2010

Collserola, algú/na ho dubtava ?


Deia el candidat al parlament Lluis Recoder – i també alcalde de Sant Cugat – en el seu bloc el passat divendres que “a la fi Collserola ja és Parc Natural”, després “d’incerteses, promeses incomplertes,....”. No hi ha com posar aigua al vi a fets que haurien de representar bones noticies sense més. De fet, tota l’estructura mediàtica municipal – pública i privada - s’ha encarregat en els darrers mesos de convertir en notícia allò que no ho era per immediatament traduir-la en un incompliment més del Govern de la Generalitat.

Tot plegat lamentable, i més venint d’aquell que no va tenir cap vergonya en utilitzar la Torre Negra com a reclam electoral i ara s’ha de menjar aquell “hem salvat la Torre Negra” perquè ha de començar un altre cop tots els tràmits urbanístics per la seva preservació. De fet, l’ansietat els pot a la gent de CiU, el retorn al Govern el desitgen tant que fins i tot els fa males passades. Fa uns mesos – el 10 de març del 2009 - el mateix Recoder i Xavier Trias feien una acció comunicativa exigint que Collserola es declarés Parc Natural. Nosaltres, ICV, hem fet tres coses en aquests darrers anys. La primera rebutjar aquesta forma de fer política i alhora desmarcar-nos de la estratègia unitària que al final ha resultat ser només en benefici d’en Recoder. La segona, esperar a que fos al sac i ben lligat per celebrar la declaració de Parc Natural de Collserola – com ho varem fer aquest darrer cap de setmana. I, la tercera, treballar de forma silenciosa però persistent perquè la declaració del Parc Natural reeixís.


Al final ho hem aconseguit. El Govern d’Entesa, amb les dificultats que suposa l’acord amb tantes administracions amb sensibilitats ben diferents i agents socials defensors de plantejaments tant allunyats com confrontats, ha fet allò que va dir que faria. Sense cap mena de dubte el paper d’ICV ha estat clau, no debades el lideratge d’aquesta fita l’ha portat un equip que és ben nostre. Però sense l’acord entre els tres partits que donem suport al Govern no hagués estat possible.


M’ho preguntaven els mitjans locals diumenge a la roda de premsa feta amb tots els companys/es del voltant de la serra, amb el Joan Herrera i el Cesc Baltasar al capdavant: quin ha estat el paper de l’ajuntament en aquest tema?. Doncs molt clar ho he dit : passiu i limitador. I alhora aprofitat. Passiu i limitador perquè no ha aportat res més a tot al procés que intents de retallada de la proposta del Parc, només cal llegir les al·legacions del ple municipal a les que feia referència en un antic article. I se n’ha aprofitat del tema per desgastar al Govern, com en altres moments i qüestions. El millor de tot és que a partir d’ara només se’n podran aprofitar d’aquesta bona noticia la gent que viu al voltant d’un dels parcs urbans més importants d’Europa.


Us recomano que escolteu les declaracions del convergent Recoder de fa un any i mig. Us ho recomano perquè entendreu aleshores els nostres dubtes a la propera aprovació inicial de la Torre Negra. La Torre Negra, ara sí, pot ser considerada pel seu valor d’”especial protecció” i sense que s’hi construeixi cap ronda. De la mateixa forma que Can Busquets ha de seguir el camí a la requalificació a sòl no urbanitzable. Per això s’ha incorporat al Parc Natural !

13 d’octubre 2010

La Ronda del Vallès no és el Quart Cinturó

El proper 9 d’octubre finalitza el termini de presentació d’al.legacions a l’estudi informatiu del “cierre de la autovia orbital de Barcelona” promogut pel Ministeri de Foment. De fet aquest termini va ésser prorrogat després de múltiples pressions per part d’institucions, partits i entitats que veien amb decepció la manca de respecte per part del govern espanyol pel que fa a l’exercici de la participació ciutadana en la definició dels projectes que afecten al territori. Aquest anunci d’estudi informatiu respon més a l’afany electoralista del partit socialista que no pas a la voluntat del nostre territori per resoldre els múltiples problemes que afecten el dia a dia a la mobilitat a la nostra comarca.

ICV, membre actiu de la Campanya contra el Quart Cinturó, presentàvem a principis de mes les nostres al•legacions, en boca del nostre secretari general Joan Herrera, basades en tres aspectes fonamentals. Aquest projecte no respon als requeriments de mobilitat fixats al Pla Territorial Metropolità de Barcelona pel Vallès, així com tampoc al Pacte Nacional d'Infraestructures signat per les forces polítiques i socials de Catalunya i assumit pel Govern. Reclamem que es faci prèviament un Pla Específic de Mobilitat pel Vallès que posi l'accent en la millora del transport públic, la xarxa ferroviària i la del TramVallès i, pel que fa a la xarxa viària, la Ronda del Vallès hauria d’adequar-se a un disseny que faciliti els desplaçaments interlocals i amb els polígons d'activitat com a part de la xarxa viària interna.
També introduïm una nova proposta que és que, responent a la demanda de més autonomia pel nostre país, es transfereixi la titularitat d’aquest projecte a la Generalitat com es va fer en el cas de la N-II al Maresme.

En els darrers dies he pogut compartir amb diferents agents econòmics i socials la necessitat de resoldre definitivament les mancances pel que fa al transport de mercaderies i persones en la nostra regió per tal de millorar la competitivitat d’una comarca on resideixen més de 800 mil persones i que representa el territori més industrialitzat del país. Compartim el seu diagnòstic però no una solució que es basi en expedients caducats i poc respectuosos en els valors ambientals de la nostra comarca, afectada ja per massa ferides històriques. El Vallès del s.XXI no pot assumir més retards i encara estem a temps de fer les coses de forma més intel•ligent i raonable. En un moment on la despesa pública s’ha de racionalitzar no podem acceptar propostes irracionals com les que defensen els avui partits majoritaris. Amb el que ens costaria aquest projecte podríem posar al dia la xarxa de rodalies, engegar la xarxa del tramvallès, l’eix de mercaderies mediterrani i la connexió, avui paralitzada inexplicablement, de l’A2 amb l’AP7.

Tot el que proposem està al Pla Territorial Metropolità i no és literatura. Per fi un govern ha planificat el territori, amb un nou model pel seu desenvolupament, ara cal que siguem fidels a la paraula donada als diferents agents i als compromisos amb la ciutadania. Aquest cop no podem fallar, el futur no ens ho perdonaria, però cal que sigui amb sentit comú.

article publicat a l'A+Sabadell

22 de setembre 2010

La política que ve

Pensava ahir mentre escoltava el Joan Herrera a la presentació del seu llibre “Economia i ecologia” en la manera en que es tracta des de diferents àmbits l’aproximació dels diferents líders polítics a l’ecologia. Escoltant-los - tant al Joan, com al Coscu, l’Enric Tello i la presentadora de l’acte, la Gemma Nierga - pensava que avui totes les propostes polítiques que es presenten a les properes eleccions al Parlament fan bandera de l’ecologisme però unes en fan perquè toca i altres perquè pensem que sense ecologisme no hi ha transformació.

Ens els darrers mesos hem estat testimonis del salt, des del meu vista exagerat, del candidat Lluis Recoder a l’escena política mediàtica. De ben segur que no és en molts casos per les seves propostes polítiques, per la seva trajectòria, sinó més aviat pel morbo que pot donar que deixi de presentar-se com a candidat a la principal plaça convergent i que esdevingui un ferm candidat a la successió d’Artur Mas quan, i per això lluitarem, abandoni la primera línia política després de perdre l’opció per tercera vegada consecutiva de construir una majoria de govern.

De totes formes, en les nombroses sortides a escena del candidat Recoder ja sigui per presentar el seu llibre “la política que ve”, escrit a dues mans amb el regidor Joly, o per ensabonar-lo després de rebre el premi a la transparència, com per defensar el municipalisme des de la vessant convergent, no ha existit el contrapunt a les seves suposades bones pràctiques de govern, a la seva capacitat d’establir consensos o a la seva suposada defensa de la sostenibilitat. Hagués estat be que alguns d’aquests mitjans, també els públics, haguessin confrontat les seves pràctiques amb aquells que les patim dia a dia i que legítimament defensem altres formes de fer i pensar.

Per aquells que em vulguin llegir o escoltar plantejo divergències a aquesta visió que en general es te de l’acció de govern de l’alcalde – candidat Lluis Recoder. En primer lloc poso de relleu que en Recoder no només falta a la veritat i incompleix pactes amb els partits de l’oposició sinó que ho fa amb la ciutadania. Dos exemples : fa només 3 anys es presentava a la ciutadania amb el lema “100 x 100 Sant Cugat”, al final ha estat Sant Cugat el que ha servit al 100 x 100 per la seva campanya política personal. El 1999 es presentava amb la promesa d’urbanitzar tots els districtes de la ciutat, avui podem afirmar que no només no ha complert les seves promeses sinó que aquestes no són la seva prioritat.

La seva suposada bona gestió i la seva defensa d’una administració eficient i austera és també una il•lusió construïda des de l’exercici de marketing polític al que ens te acostumats. Aquí poso tres exemples : tres dies abans de les darreres eleccions municipals signava un reconeixement de deute a favor de TMA per 3,5 milions d’€ de factures que estaven, suposadament, en calaixos de l’ajuntament. Avui l’ajuntament de la nostra ciutat compta amb una maquinària política que no te res a envejar a ajuntaments de ciutats molt més grans que la nostra, càrrecs electes, de confiança, directius i personal eventual que no ha passat per mèrit sinó per afiliació política, fan que la factura de personal al nostre consistori no tingui res a veure amb allò que ell defensa i que el seu escuder en aquests temes preconitza sobre l’administració pública. I el tercer exemple : en els darrers anys la gestió econòmica de l’ajuntament sembla que ha millorat però cal dir que em deixat d’ingressar més de 8 milions d’€ que no es van cobrar per deixadesa i irresponsabilitat i, aquest mateix dilluns s’aprovava el compte general d’un pressupost, el del 2009, que s’ha salvat perquè es compta com a cobrat un deute de SOREA de 15 milions d’€ que s’ha de cobrar des del 2010 al 2012....

Per acabar : la seva defensa de la sostenibilitat, motiu pel qual ha realitzat nombroses conferències en àmbits tant diferents com la infància i la gent gran com a portaveu de la plataforma Al Gore, està absolutament hipotecada per les polítiques erràtiques dels seus governs en matèria de residus, aigua i energia. La seva defensa del medi ambient és superficial, es basa només en que cal plantar arbres, cosa que no està malament, però potser seria millor que no tallés el que existeixen des de fa anys o no rebentés, com han fet en els darrers anys a la nostra ciutat, zones d’un gran valor natural per fer-hi cases i xalets.
Si aquesta és la política que ha de venir, la política que ell i els seus defensen, cal que plantem cara i que li traiem la careta. Això és el que he intentat en els darrers 8 anys i el que seguiré fent com a ciutadà actiu de la nostra ciutat.

06 de setembre 2010

Consell Nacional històric i emocionant

Així va ser i per molts motius. Dissabte estrenàvem oficialment la nova seu central d’ICV com a Consell Nacional. Una seu situada al Gòtic Sud, al passatge del Rellotge, al costat de la Plaça George Orwell. Amb aquesta ubicació ICV segueix compromesa amb la ciutat vella, aquell espai que alguns utilitzen per fer batalla política i altres per reconèixer alhora la diversitat del cap i casal, els seus conflictes i les seves fortaleses. Com deia al final la presidenta del Consell, la Imma Mayol, començar amb bones vibracions és bon auguri pels nous temps que ens esperen, l’estat d’ànim també depèn dels espais i aquest, la nova seu, és una nova casa que ens fa il.lusió estrenar, que és acollidora i funcional, lluminosa i moderna, un nou espai per celebrar els futurs grans èxits.


I parlant d’èxits: el primer haurà de ser a les properes eleccions al Parlament. ICV està fent els deures. El proper 18 de setembre tancarem la nostra proposta programàtica, treballada durant els darrers mesos amb la nostra gent, de forma oberta i participativa, i compartida amb tothom que vol que al nostre país es segueixi transformant tot allò que no ens agrada, reforçant la cohesió social i garantint que les properes generacions trobin un país millor que el que ens han deixat. En aquesta llarga cursa cal contraposar projectes i no només titulars informatius. Caldrà veure que proposen la resta de forces polítiques i que la gent triï la millor opció.


Dissabte també varem aprovar la nostra primera proposta de noms per encapçalar la candidatura. Als caps de llista de les quatre circumscripcions, triats ja a les primàries d’abans de l’estiu, que representaran a la nostra coalició a la propera campanya, es sumen, ens sumem, les diferents persones que ICV creu que podem representar la nostra organització de la millor manera al Parlament de Catalunya. I aquí faig diverses consideracions. La primera és que a ICV hem realitzat un canvi de líder d’una forma envejable, sobretot per la resta d’organitzacions polítiques, amb generositat per part d’aquell qui ha guiat a la nostra organització des de gairebé la nostra desaparició – a l’any 99 molts ens donàvem per morts – fins la constitució d’un govern d’esquerres i una progressió que ens ha fet passar de tenir 5 diputats/des als 12 d’ara


La segona és que amb la proposta de noms reconeixem la tasca feta en els darrers anys pel nostre Grup Parlamentari. No és que sigui continuista sinó que garanteix una feina honesta i competent. Heu pogut seguir-la segurament als mitjans de comunicació però per si de cas aquí us l’adjunto amb les nostres trajectòries. I dic nostres perquè, i aquí va la tercera consideració, tinc l’honor d’haver estat triat per anar en un lloc destacat de la llista. La proposta de la meva organització territorial, del Vallès Occidental, ha estat reconeguda i m’han escollit com a número 9 de la llista d’ICV. I em fa molta il·lusió, perquè m’apassiona la política i és al Parlament on aquesta arriba a la seva màxima expressió. No amago que m’encantaria ocupar un escó al ple que surti de les properes eleccions, com a desig personal però també perquè voldria dir que ICV hauria obtingut uns excel·lents resultats.


El darrer diputat vallesà de la nostra organització va ser el malaguanyat Antoni Farrés, un repte per qualsevol dels que militem a la nostra comarca. Una comarca la nostra que representa avui la segona més habitada del país amb gairebé 900 mil persones, amb grans pols socials i econòmics, que ha esdevingut un dels espais estratègics catalans. Les polítiques que s’hi facin comportaran unes conseqüències diferents depenent de la perspectiva que les guiï. I és evident que una mirada roja i verda, que m’agradaria representar, ha de comportar més benestar, millors serveis, més i millor transport públic, millors equipaments sanitaris, educatius, universitaris,... debats polítics tots ells que no poden deixar de banda la veu d’ICV que defensaré en la propera campanya i espero que en la propera legislatura allà on es prenen les decisions més importants del nostre país.


Qui viu a la nostra comarca haurà d’escollir entre els Recoder, Rull, Coromines, Sanglas,... i altres que encara avui no coneixem (els representants del PSC i el PP no estan escollits) i aquest que escriu aquest post. Les nostres trajectòries i les nostres actuacions polítiques ens descriuen, les nostres propostes de futur ens diferenciaran. Espero comptar amb la confiança d’una part important de l’electorat vallesà que ajudi a fer un nou pas endavant de la nostra organització a nivell nacional. El Vallès s’ho val, el país ho necessita.


Aquí teniu la noticia sobre la candidatura a les nostres webs i a diferents mitjans :

31 d’agost 2010

Dia del bloc 2010

Suposo que el fet de ser blocaire em porta a fer el seguiment d’aquells esdeveniments que passen al voltant de la xarxa 2.0.. És per aquest motiu que m’he animat a escollir els 5 blocs per tal de recomanar-vos el seu seguiment. Són aquests :

1. construint sinergies, del Raül Romeva. La millor finestra a la política europea
2. El blog de Greenpeace. Un recurs d’informació ambiental.
3. e-xaps.partits polítics i Internet, del Xavier Pytibi. Sobre l’us que fan d’internet els partits polítics
4. E-campanya, el bloc de comunicació política d’Albert Medran
5. saul.cat, del Saül Gordillo, referència bloquera des del principi

Espero que us agradi el suggeriment

29 d’agost 2010

Noruega : és possible un altre model


He tingut la sort aquest estiu de visitar Noruega. No ha estat un viatge turista habitual, no hem anat a veure els fiords ni ens hem arribat al cap nord. D’aquesta forma tenim causa per tornar-hi, a part òbviament de visitar la nostra família allà. Com l’any passat – que varem visitar el Marroc amb una parella marroquina de Sant Cugat amiga nostra – hem pogut viure les seves costums des de dins. Hem conegut menys Noruega però més els qui hi viuen.

De tot però m’interessa posar de relleu el model de país que hem visitat. En dues paraules i un signe es pot resumir : una passada !!. Als seus valors naturals i paisatgístics – que són molts – es suma un país cohesionat socialment i respectuós amb el seu medi ambient. A Noruega es fa real aquella màxima que tant m’agrada repetir de “viure be sense fer malbé”.


Per primera vegada a la història es repeteix un govern de coalició d’esquerres – un govern a tres com a Catalunya – on estan representats el partit laborista – majoritari i del primer ministre - , socialista d’esquerra – que pertany a l’esquerra verda europea – i de centre. La dreta allà també està a l’oposició. I ha repetit en un país on més del 75% de la població participa en les eleccions i on s’han vist premiades les polítiques socials en plena crisi econòmica que en aquell país no ha castigat tant com en d’altres donada la seva estructura econòmica i social – tot i que el model d’estat del benestar ho és des de mitjans s.XX.


Alguns exemples que m’agrada posar de relleu dels molts que podria posar i que volen representar diferents àmbits del govern : és clar que m’agradaria que ho completéssiu qui tingueu coneixement d’aquest país perquè en 10 dies dona pel que dona. I la informació a Internet no és tanta com m’agradaria. El transport públic, els drets socials i la responsabilitat col·lectiva.


A Noruega es posa de manifest que el transport públic és el futur. La seva cura pel medi fa que aquest tipus de transport en un país de difícil orografia sigui excel·lent, i no vol dir això que els trens, els autobusos i els tramvies siguin súper moderns. També és una característica que ens ha cridat l’atenció la seva austeritat i, en el cas del transport públic, en velles màquines hi ha les darreres novetats tècniques que es puguin pensar – a ressaltar l’espai infantil amb dvd’s i contes pels infants als trens - . L’altre qüestió que vull compartir és la convivència entre el tramvia i el cotxe a la ciutat – Oslo en aquest cas - . No és l’únic lloc on passa però allà es pot confirmar que és possible que en un mateix carril convisquin pacíficament el tramvia, l’autobús i el cotxe. Prenem bona nota.


Pel que fa a l’educació – i en general a totes les polítiques de cohesió social – l’estat de benestar és dels més avançats del món – diuen que Noruega te el nivell de vida més alt del món i per res te a veure amb els luxes sinó a la igualtat d’oportunitats – i ho és perquè també hi ha una política redistributiva de la riquesa. Aquesta es concreta en que TOTHOM te dret a una educació gratuïta de debò : des dels 6 anys fins que acabes la secundària fins i tot el material escolar i el transport. I és que pels noruecs la formació és clau. Un exemple : una dona ha de deixar la feina perquè te una malaltia incompatible, l’Estat li proposa formar-se de forma gratuïta en una nova feina i quan en desenvolupi una tornarà una part dels diners.....


A Noruega es donen les xifres de morts en carretera de les més baixes de la OCDE. Per què ? doncs perquè en primer lloc hi ha consum zero de debò d’alcohol pels qui condueixen i, en segon lloc, perquè la velocitat màxima a les seves carreteres és de 80 km/h !! – només en alguns trams d’autopista i carretera es permet conduir a 90 o 100 - . A Noruega no s’entén – a altres països tampoc – que hi hagi tantes morts a les carreteres.... i tenen una alt grau de responsabilitat col·lectiva.


No és fàcil resumir en tant poques línies les coses interessants – positives o negatives – d’aquest país però he volgut fer un petit esbós d’algunes coses que poden semblar anacròniques – al menys així ens diuen els que les defensem – però que son els distintius d’un país modern, d’un país just.

09 d’agost 2010

El PSC només te dues ànimes ?

En les darreres setmanes han estat moltes les columnes d’opinió i noticies al voltant de les conseqüències i les causes de la renúncia de l’Antoni Castells a anar a les llistes del PSC a les properes eleccions al Parlament. La majoria d’aquestes però van en una línia en exclusiva : la pretesa doble ànima del PSC, la que enfronta els anomenats catalanistes – entre els que estarien el mateix Castells però també l’Ernest Maragall, la Montserrat Tura, la Marina Geli i el Joaquim Nadal – i els més propers al PSOE – encapçalats per la mateixa Carme Chacón i acabant pels “barons” metropolitans del partit - .

Jo crec però que en el PSC hi conviuen més ànimes, sense negar que aquestes en les que es basen la majoria d’articulistes siguin veritables. Al PSC també hi conviuen posicionaments diferents davant el model de societat. I és en aquest àmbit on em permeto concentrar, àmbit que no és aliè als noms que he esmentat abans.

Sempre he pensat que és una llàstima que en el PSC el denominat sector més catalanista sigui el que defensa el postulats més liberals. Tothom sap, o hauria de saber, que justament han estat aquests i aquestes conselleres amb les que ICV ha topat amb més assiduïtat en els darrers anys de govern. I no ha estat pas pel seu tarannà catalanista, on ens han trobat com aliats, sinó en aquells aspectes de la gestió del govern on han volgut posar de relleu la seva vessant més liberal – demòcrata. En alguns casos preferint el pacte amb sectors conservadors que no pas amb els seus socis de govern.


El conseller Castells és potser amb el conseller Maragall el que ha topat més vegades tant amb els nostres consellers com amb la nostra organització. Episodis com els viscuts amb l’impost de successions i el trasllat del decret del Govern Espanyol a Catalunya sobre les retallades per la crisi, han estat moments de tensió important en el si del Govern, en els que el conseller Castells ha hagut de cedir més del que li hagués agradat. En el mateix sentit podem incloure la gestió que de la seva conselleria ha fet l’Ernest Maragall, amb la cirereta, aquest cop sí amb èxit, de l’aprovació de la LEC amb el suport de CiU i trencant el Pacte Nacional per l’Educació.

Així doncs la renúncia del Castells es pot llegir en clau de reivindicació patriòtica però també – i les seves declaracions en el sentit que el PSC ha de guanyar la centralitat política al país reforcen la meva tesi – en clau de reivindicació de polítiques menys progressistes. És evident que la seva gestió ha tingut el desgast del debat esquerra – dreta dins el govern enlloc del debat amb l’oposició, que s’ha centrat més en un debat tecnocràtic de bona gestió que no en el debat de les idees.

Cal sumar aquí potser aquella màxima de “marxo abans que em treguin” sota la que podia veure’s el mateix Castells, que hauria pogut posar per davant el seu orgull personal, la seva trajectòria, a quedar descavalcat del segon lloc a la llista per Barcelona. Aquesta opció però ja no la podrem conèixer, la primera i més objectiva ha estat evident i des d’ICV sentim l’orgull d’haver defensat davant la deriva liberal les opcions d’esquerra en el govern, no sempre malauradament en forma d’èxit però.

29 de juliol 2010

El PP no respecta Catalunya


Ho dèiem ja durant la llarga espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat també pel PP a l’Estatut de Catalunya. El PP va portar el que no va guanyar democràticament ni al Parlament ni via referèndum a la que avui s’ha convertit ja en tercera cambra – el TC - . I va denunciar articles que el mateix partit havia votat en altres territoris, com a Andalusia i País Valencià, que com havíem avançat seguien l’estela deixada per Cataluny
a amb el nou Estatut d’Autonomia. S’ha de tenir barra !.


Ahir però va tornar a donar-se una altra situació lamentable per part del PP – i no poso la “Cperquè no mereix portar-la aquell que menysté la sobirania d’un país i les seves institucions -. Com tothom sap l’esforç de molta gent va fructificar en guanyar la votació a favor de la ILP per tal de prohibir les “corridas de toros” al nostre país. la ILP promoguda per la gent de Prou! és la primera iniciativa ciutadana que passa el tràmit parlamentari amb el vot positiu de la majoria de la cambra. Una iniciativa aquesta que ha permès portar el debat sobre els drets dels animals i la seva tortura en un espectacle a la cambra representativa de Catalunya, que ha escoltat a persones enteses en aquesta qüestió tant dels sectors anomenats “animalistes” com dels sectors “protaurins”.


El PP, així com C’s, alguns diputats/des de CiU i la majoria del grup socialista – amb honroses excepcions – van perdre la votació en un dia històric i, quina va ser la resposta del grup popular ?, doncs que portaran – la seva candidata a les properes eleccions al Parlament ho portarà personalment – un projecte de llei al Congrés perquè la “fiesta” es declara patrimoni nacional i, per tant, no es pugui prohibir a cap indret de l’Estat.


Lamentable, vergonyós, com es pot menystenir d’aquesta manera la voluntat sobirana del que diuen que és el seu Parlament. És menyspreable que allò que ells mateixos van promoure fa 19 anys a les Illes Canàries i que van aprovar, avui ho combatin a Catalunya. A qui volen enganyar ? a què juguen ?.


És evident que el PP a mesura que s’acostin les eleccions al Parlament no dubtarà en trencar la convivència i la cohesió social al nostre país per tal de guanyar vots a la resta d’Espanya. En el fons tant els fa el resultat aquí. Si fos per ells ens traurien tota l’autonomia que tenim – en contra del que desitgen molts governants del seu partit en altres comunitats autònomes - .


Però què es pot esperar d’un partit que avui defensa la sacrosanta Constitució Espanyola quan entre els seus hi ha qui va votar en contra, o què es pot esperar d’un partit presidit de forma honorària – te collons la cosa ! – per un ministre franquista que encara avui no s’ha penedit d’haver-ho estat.


En aquest post podeu trobar en vídeo la intervenció endolcidora i alhora exigent del nostre diputat Francesc Pané en el debat de la ILP.

25 de juliol 2010

I si donéssim alguna bona noticia ?

El passat divendres 23 es celebrava la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Regularment en aquesta comissió es dona compte del desenvolupament dels diferents mitjans públics nacionals i s’assisteix a la picabaralla partidista sobre el control polític d’aquests. Es dona la confluència de qui pensa que en aquests hi perviu una crosta nacionalista que tenyeix tota la informació i divulgació de tics de l’antic règim i de qui pensa que tant la ràdio com la televisió pública catalana està controlada pel Govern. Cadascú pot opinar el que vulgui sobre la qüestió, jo en tinc la meva pròpia visió.

Els mitjans públics, que paguem entre tothom, han de donar més que cap un servei públic. La resta poden condicionar aquest als seus beneficis empresarials, tot i que no ho compartiria del tot. I donar un servei públic vol dir fer arribar informació de la forma més professional i oberta possible, però també vol dir explicar el que passa al país, tant si és bo com si no, amb imparcialitat i fugint de sectarismes. Aquesta setmana passada m’he fixat en allò que aquests posaven en valor de l’actualitat catalana i m’he portat una gran decepció.

Penso que al país, i més en una època com la que estem vivint, li calen bones notícies. Notícies que facin que la gent se senti il•lusionada i orgullosa de la gran capacitat que tenim de construir benestar. I no cal que els mitjans facin cap esforç especial per fer-ho possible. Cada dia hi ha arguments, tant des de les administracions com des de la societat, per acomplir aquest objectiu. Sense anar més lluny el Govern durant aquesta setmana ha posat en funcionament diversos equipaments que faran que la nostra gent visqui millor. Des dels habitatges universitaris inaugurats a Lleida, fins l’oficina pels joves del Tarragonès, passant per la depuradora de Vilallonga del Ter, el Centre d’Alta Resolució de Salou, el Centre Integral de valorització de residus del Maresme, el Centre d’Atenció Turística de Ripoll i el nou centre 112 de Reus.

Tots ells han representant un esforç inversor molt important en època de vaques flaques. Un esforç que coordina i prioritza el Govern però en el que hi participem tothom que viu a Catalunya.

Especialment significativa ha estat la posada en marxa del nou centre 112 de Reus. Segurament un dels equipaments més importants d’aquesta legislatura i que representarà un pas molt important en la consolidació del nou sistema de protecció civil del país. Un equipament que està rebent molts visitants ja per la seva especificitat i alta qualificació tècnica i que serà l’enveja de molts països europeus. El nou edifici 112 és el primer equipament públic europeu que respon integralment a totes les emergències i és conseqüència també dels avenços que hem fet en l’autogovern, doncs Catalunya és la única comunitat en la que tots els serveis que intervenen en les emergències depenen del seu Govern, els bombers, la policia, els serveis d’emergències mèdiques, el trànsit i la sanitat.

I quina va ser la projecció pública d’aquest nou servei que farà de Catalunya un país més segur i modern ? doncs cap. Ni TV3 ni Catalunya Ràdio en van fer gairebé referència. No demano que emetin totes les inauguracions que es fan cada setmana com es feia en el règim franquista o pujolista. Però si demano que de tant en tant ens donin bones noticies. Ens ho mereixem.

16 de juliol 2010

Som una nació. Nosaltres decidim

Avui em publiquen aquest article al Diari de Sant Cugat

El dissabte 10 de juliol passarà a la història del nostre país com el dia que la societat catalana demostra la seva indignació i rebuig a una sentència de gran transcendència per a Catalunya dictada per un Tribunal sense legitimitat que ha actuat de forma irresponsable, agredint el nostre autogovern. Aquesta sentència trenca el pacte entre Catalunya i l’Estat, vulnerant la voluntat democràtica expressada en referèndum el 18 de juny de 2006, fent una interpretació tancada i restrictiva de la Constitució.


La sentència afecta els principals objectius de l’Estatut: major reconeixement nacional i lingüístic, més poder polític amb el blindatge de les competències, més poder econòmic amb un sistema de finançament just, desconcentració de la justícia i relacions bilaterals i multilaterals amb l’Estat i la resta de comunitats autònomes.


Des d’ICV afirmem que el PP és el màxim responsable, va impulsar una campanya contra el tràmit de l’Estatut, ha atiat l’anticatalanisme i ha polititzat el Constitucional. Demanem un compromís de totes les forces polítiques a no acceptar els seus vots a Catalunya ni donar-li suport a la resta de l’Estat. Tanmateix el PSOE també és responsable per la seva passivitat. No ha assumit el projecte federal i és inadmissible que doni per tancat el procés de descentralització de l’Estat. L’Estatut però ha valgut la pena, per això el defensem i reclamem el seu total desenvolupament.


Què reclamem a partir d’ara ? doncs unitat i cohesió social, com a valors a preservar per part dels partits polítics i la societat catalana, fermesa per exigir el compliment del pacte, sense resignació, i exigència democràtica, l’Estatut retallat no ha estat ni pactat ni referendat i provoca un conflicte de legitimitat democràtica.


ICV exigim que es compleixi el pacte amb l’Estat i proposem a la resta de forces un pacte per l’autogovern. Un pacte que comporti l’aprovació, en un termini acotat i breu, d’una llei a les Corts Generals per a la millora de l’autogovern, l’establiment d’un acord polític amb l’Estat perquè respecti la previsió estatutària en matèria de competències i una nova etapa de descentralització i enfortiment de l’autogovern. Per això és imprescindible que els partits catalanistes es plantin a Madrid no donant suport a cap iniciativa del Govern Espanyol si no compleix els terminis i el nou pacte. El conflicte s’imposa davant la impossibilitat d’arribar a l’acord en el model d’Estat.


El nostre horitzó nacional és el federalisme plurinacional. Esgotada la via estatutària per arribar al federalisme, cal forçar un canvi estructural del model d’Estat per resoldre la contradicció en què viu Espanya entre pluralitat nacional i la seva lògica recentralitzadora i uniformitzant. Si el nostre model no cap en la Constitució s’haurà de reformar, impulsant una Convenció Catalana com a espai d’encontre, de debat i d’acció política unitària. També caldrà articular a Catalunya una majoria social favorable al projecte federal i establir aliances amb altres pobles de l’Estat. La presència de Gaspar Llamazares a la manifestació de dissabte és l’expressió que hi ha algú a l’altre costat.


I si totes les possibilitats s’esgoten i hi ha una majoria social clara que vulgui exercir el dret a l’autodeterminació, per ICV aquest és un dret democràtic de qualsevol poble, l’exercici del qual ha de tenir com a condició fonamental la cohesió de la societat catalana i del que en fem una lectura federal.